Vivien al barri d’ Hostafranchs -La Bordeta. En una casa humil i acollidora. La Rosita, la seva mare, treballava a la “fràbica” (com deia ella) amb un abric fins els genolls i amb l’aigua per sobre els turmells. El seu pare també treballava en una fàbrica -temps de postguerra, difícils per a molta gent - calia treballar de valent i enginyar-se-les totes per alimentar a la nouvinguda.
La Lluïsa de petita era rossa com un fil d’or. Amb uns ulls de color
de mel, molt expressius que li donaven un aire angelical de bona
nena. Va créixer de pressa i als onze anys va començar a treballar
al mercat venent carn, atenent tota mena de clientela. La Lluïsa
recorda que el seu primer sou van ser quinze pessetes! Així va
començar a aprendre que ella també d’aquesta manera podia
ajudar a l’economia familiar.
Ja la coneixeu i podeu imaginar que
la Lluïsa volia prosperar, després d’estar un temps a la
carniceria va decidir anar a treballar a d’ altres llocs com
despatxos fent diverses feines. Tenia i encara té una voluntat de
ferro. I un esperit de superació a prova de vida dura, això ha
estat una de les empremtes que fins a dia d’avui la defineixen.
Treballar ha estat el seu live motiv, la motivació vital. Quan
tenia 25 anys, ja casada, se’n va anar a viure al barri de
Montbau, a l’altra banda de Barcelona. El pis on s’hi va passar
25 anys li semblava tot un palau. Allà van néixer els seus dos
fills: la Montse i en Josep. Tots dos amb anomalies que la Montse
encara arrossega i va portar a una mort prematura el petit Josep.
Qualsevol s’hagués enfonsat davant aquella dura realitat, però
enlloc d’això la Lluïsa va seguir lluitant per fer que a qui més
estimava i estima – els seus fills – fossin tractats amb
respecte, i amb el més nou en tot el que fossin tractaments per
millorar i ajudar a que les discapacitats fossin només capacitats
diferents.
En Josep, el seu marit també va fer els possibles també
per poder donar tot allò que ells dos no havien pogut tenir quan
eren petits, i si en Josep no hi va poder arribar, la Montse ha rebut
una bona educació, des de la llibertat, el respecte i la tolerància.
Segur que no va ser fàcil i per això és d’ agrair.
De
la Lluïsa cal destacar-ne una altra cara, la capacitat de
solidaritat amb la gent més necessitada. De sempre, des que ella
recorda, ha estat vinculada al món de l’associacionisme. Sempre
ha lluitat per que la gent amb mancances de primer ordre puguin
arribar a tenir una vida digna. Com aconseguir dutxes per a uns nens
de la Mina, o constituir una vocalia de dones clandestina dins de
l’associació de veïns de Montbau en temps franquistes, on
governaven els de la dreta més recalcitrant i beata.
Seguint
aquest fil solidari i compromès l’any 1977, la nostra homenatjada
Lluïsa, juntament amb altres persones de 7 barris de Barcelona, van
engegar el projecte associatiu pioner a casa nostra: La Coordinadora
d’ Espectacles Infantils als Barris (nom antic de l’actual
Fundació La Roda) que es dedica a portar la cultura en català, la
del nostre país als barris més marginals de qualsevol de les quatre
províncies de casa nostra.
La Lluïsa, ha estat, és i serà una persona generosa, que mai deixarà
de sorprendre’ns a tots plegats per la seva bonhomia, solidaritat i
humanitat, amb algún rampell geniüt, “nobody is perfect” –
que deia aquell - envers les persones necessitades d’afecte, de
cultura, de diners.
Serà far en un món de mancances. Aquesta per mi
és la lliçó que la sobreviurà i ens llega, ara que arriba als 70
cronològics, un llegat per a reflexionar i aplicar a la nostra vida
quotidiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada