ELS EMBERÀS

És el segon dia de la nostra estada a Panamà. Aquest matí el dedicarem a visitar el Parc Nacional de Chagres, que es troba a poc més d’una hora de camí de la ciutat de Panamà, situat entre les províncies de Panamà i Colón. Allà tindrem l’ocasió de veure i compartir costums i tradicions d’una de les set ètnies que conformen el panorama social i cultural d’aquest petit país de l’Amèrica Central. Els emberàs. A Panamà hi ha tres enclavaments d’aquesta comunitat indígena i en total conformen una població aproximada de 35.000 habitants.

Sortim a dos quarts de nou del matí de l’hotel. Després de passar per alguns carrers de la ciutat de Panamà - la capital del país - enfilem per la carretera Transístmica que ja no abandonarem fins arribar a un indret del riu Chagres on hi ha un embarcador. El minibús en el que viatgem s’atura i baixem cap a l’embarcador. Un grup d’homes emberàs ens espera amb piragües de fusta pintades de groc i verd que actualment estan motoritzades. Abans de pujar a l 'embarcació contemplo durant uns instants el paisatge bellíssim del riu Chagres i al fons la frondositat i verdor de la selva del Parc Nacional composta per una part de bosc tropical plujós i una altra part de bosc sec.

Antigament els espanyols que van colonitzar aquell país, l'havien batejat com el riu dels cocodrils per la gran quantitat d’aquesta espècie animal. Però més tard, amb la construcció del Canal de Panamà li van canviar el nom per el de Rio Chagres (nom indígena) com avui en dia se’l coneix.

Iniciem el recorregut navegant riu amunt. En primer lloc, ens porten a veure un saltant d’aigua a una mitja hora des de l’embarcador. Mentre naveguem contemplem a banda i banda, meravellats, les imatges boniques que ens ofereix la natura indòmita d’aquest indret. Aviat el riu comença a estrènyer-se i la vegetació gairebé frega els nostres caps. El so de l’aigua ens avisa que estem a pocs metres del saltant però encara no és veu. Els darrers metres l’embarcació redueix el ritme i per fi arribem al lloc esmentat. Els emberàs amarren la barca entre troncs perquè no vagi a la deriva i baixem. El terra és rocallós i rellisca. Hem de vigilar. En canvi ells van descalços, tenen una facilitat admirable per caminar per aquests llocs on nosaltres amb calçat més o menys adaptat a les circumstàncies del terreny que trepitgem, anem amb inseguretat. A dalt del rocam hi ha un petit mirador per gaudir de l’espectacularitat de la cascada i aprofitem aquests pocs minuts que tenim per a fer fotos i/o filmar. Aquest indret recorda algun dels reportatges i documentals on surten imatges de llocs remots del planeta encara desconeguts i afortunadament no malmesos per la mà de l’home. Tornem a la piragua i ara el que ens queda és visitar el llogarret on viuen aquesta tribu indígena. Quan arribem ens esperen un grup d’homes i dones que ens ajuden a baixar de la barca. Al meu costat hi ha un grup de nois i noies amb qui començo a enraonar. Una d’elles porta una bonica nena en braços que respon al nom de Kimberly, té un any i nou mesos. Li demano si la puc agafar un moment i mentre la tinc en braços observo que la nena fa la “pipa”, i està molt tranquil·la (possiblement per la calma que és respira en aquest lloc).

Cau un sol de justícia i la calor és xafogosa. Els emberàs ens porten per un camí longitudinal, on a banda i banda, s’hi troben les cabanes anomenades “tabos”. Construïdes amb fusta, consten de dos pisos per a resguardar-se de les crescudes del riu i també de la fauna, sobretot dels rèptils que habiten per la zona. Ens porten a una d’elles on ens expliquen alguns dels trets característics dels seus costums i les seves tradicions. Els habitants d’aquest llogarret són originaris de la província de Darién (propera a la frontera amb Colòmbia) i de finals dels anys seixanta una part d’ells és van establir en aquesta zona riberenca del Parc Nacional de Chagres. L’ Antonio és el net del cap de tribu i és qui ens explica la seva història. Te vint-i-vuit anys i parla un castellà força acurat tenint en compte que ells encara mantenen la llengua emberà. Tant ell com els altres homes d’aquesta ètnia van vestits amb uns simples tapalls de colors amb que tapen les parts genitals, i les noies porten les “parumes”, teles multicolors molt vistoses que envolten des de la cintura fins a genoll, i decoren els seus cossos amb collarets, i braçalets fets amb “xaquires” (perles de diferents tamanys i colors).

Mentre estem asseguts les noies ens serveixen el seu menjar habitual: peix fregit (acostuma a ser la tilapia que pesquen al riu) acompanyada de plàtan verd mascle també fregit i tot embolcallat en forma de paperina amb fulles de plataner. Quan acabem de menjar ens porten a una mena de cobert a on uns quants emberàs ofereixen música pròpia i un grup de noies dansen balls ancestrals al so dels instruments construïts per ells mateixos. A la tercera dansa s’hi afegeixen els nois i al final acabem públic i dansadors ballant.

 La vetllada s’està acabant però encara queda mirar i comprar algunes artesanies emberàs. Figures tallades en forma d’animals, collarets de colors, braçalets, plats pintats... Curiosament veig que a sota d’alguna de les taules hi ha unes gandules fetes amb teles on la canalla fa la migdiada sense fer cas de tot el soroll que hi ha al voltant. Una noia jove, mare primerenca agafa la seva filla, la Melanie i s’asseu en un banc per alletar-la, és una nena que ja té un any i quatre mesos i em sobta, quan se n'adona m’explica que els alleten fins que la criatura diu prou. Les noies emberàs són mares molt joves. Pareixen els primers fills en plena adolescència i tenen de tres a quatre criatures.

Poc abans de marxar em fixo en una flauta que hi ha en una de les taules on les exposen. Em fa gràcia i li demano a un home ja gran que toqui aquest instrument perquè li’n vull fer una fotografia a més d’escoltar-lo. Després em comenta que és una flauta feta amb bambú i que la té a la venda. També em faig pintar un tatuatge al canyell amb el suc d’una de les fruites que utilitzen per a pintar-se el cos. La jagua, que també la utilitzen quan hi ha alguna celebració o també l’usen com a repel·lent contra els mosquits. 
 També serveix per a la higiene personal.

Retornem a les barques que ens portaran de retorn a la jungla de l’asfalt i a la vida d’estrès que és la tònica de la qual en som presoners. Però he de reconèixer que ha estat una experiència inoblidable sobretot veure que en ple segle XXI aquestes persones són capaces encara de viure amb senzillesa, amb pau i harmonia en conjunció amb la natura que els envolta.